El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

Jo confesso

Jo confesso
Autor/s: 
Editorial: 
Proa
Gènere literari: 
Any d'edició: 
2011
Valoració dels usuaris: 
8.6/10
Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 
Aquest es un llibre difícil de comentar. Tal com l’autor fa dir a un dels seus personatges, si un llibre no mereix ser rellegit, no mereixeria ser llegit. Aquesta novel·la mereix ser rellegida.

Una sèrie d’històries aparentment inconnexes van  trenant-se al voltant de la figura del protagonista , sempre acompanyat dels seus fetitxes d’infància, de  l’amic incondicional i l’amor mal expressat vers una dona.

L’autor ens planteja diversos relats  referents als objectes que envolten el protagonista  i amb com l’afecta la seva possessió, retratant les actituds humanes més lloables i també les més perverses, així com  les conseqüències que aquestes tenen en  altres persones.

Una llarga carta d’amor on es parla més del desamor que no pas de l’amor en sí.

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "Jo confesso"

Josep Maria, a la conferència que Cabré va impartir l'altre dia a Terrassa (aquí), va comentar que ell havia volgut parlar d'Europa --com a teló de fons--i de, com tu dius, les misèries humanes. Jo encara no l'he llegit però "cofesso" que en ser tan llarg em fa una mica de mandra. Ho faré, això sí, algun dia.

Gràcies pel comentari.

Ester F. Matalí

Em quedo amb la frase, Josep M. Si mereix ser rellegida, la llegiré!! Gràcies pel comentari, has estat el primer d'acabar-la!! wink

Aquesta llarguíssima novel m'ha sorprès molt ... i no favorablement, la veritat. Èxit absolut de vendes en la passada edició de la Setmana del Llibre en Català, totes les crítiques que he llegit a Internet la lloen fins a la sacietat. Bé, doncs no m'importa si sóc l'única que diu que no li ha agradat res de res. 

He de reconèixer que la manera de narrar és molt original, perquè realment sembla un trencaclosques o, potser, més aviat un calidoscopi. Una i altra vegada apareixen els mateixos personatges en la mateixa situació, però cada vegada hi ha algun detall nou, un punt de vista diferent ... I el final també m'ha agradat-no penso dir res més per si hi ha algun / a valent que arriba al final de les 1000 pàgines-. Però fins aquí la part positiva ... 

Increïblement complicada de seguir pels salts en l'espai i en el temps, la infinitat de personatges que apareixen i la repetició fins a la sacietat de les mateixes escenes-encara que sempre vistes des d'una òptica diferent-. És un exercici fantàstic d'atenció i comprensió lectora, us ho juro. 

De tota manera, sapigueu que en tots els fòrums es parla bé d'aquesta novel. I, segurament, sigui jo l'única equivocada. Bé, doncs què hi farem ... ¡A mi m'ha semblat insuportable! I l'he acabat perquè detesto deixar una novel a mitges. Però us juro que m'ho he plantejat un munt de vegades amb aquesta. 

Al meu entendre, no li arriba ni a la sola de la sabata a Les veus del Pamano. ¡Aquesta sí que em va encantar des de la primera pàgina!

Ostres.... doncs jo l'he acabada ara mateix i haig de dir que es un dels millors llibres que he llegit. Com està escrit sens dubte es una de les coses que més m'ha agradat, a més de la história del protagonista, que m'ha captivat i molt. L'he trobat molt fàcil de llegir tot i ser un trencaclosques com dius, 1000 pàgines molt ràpides d'empassar al meu entendre. En fi, ha d'haver gustos per a tots. Recomanable doncs "Les veus del pamano"? Vull començar-la i espero que m'agradi tant com aquesta.

Hola,
No m’ agrada deixar cap llibre sense llegir, però he estat temptada de començar amb aquest
Em dol dir això d’un llibre que m’ han regalat amb tota la il·lusió i que no llençaré , només per aquest motiu, i amb la meva opinió no voldria ofendre a les persones que els agrada. M’ ha semblat un llibre pastós, pretensiós i carent de ritme, i si això és la nova obra mestra de la literatura catalana, llençaré tota la obra de Ausiàs i Pla que tinc, al que per cert no se li va concedir aquest honor. Horrible, em sap greu, però ho volia dir.
Espero que us agradi de debò i em disculpo, si amb això ofenc a algú
Salutacions

Dona, veig que no sóc l'única! J no he pogut passar de les primeres pàgines, l'he començat dos vegades i cada vegada m'he perdut. Al contrari de tu, jo no tinc cap problema en deixar un llibre a mitges, o al principi, no estic per fer exercicis de comprensió lectora...!

Elisenda

Ostres, Sandra! Doncs llegint això que tu qualifiques d'inconvenients m'he convençut que ha de ser molt interessant de llegir! Ha de ser tot un repte, cosa que també s'agraeix de tant en tant. Tot són gustos!! ;) i qui sap si quan finalment la llegeixi no serà la meva opinió igual que la teva!

jo la estic acabant.  la veritat és que al principi (les primeres pàgines) em va costar situar me, entrar a dins de 
la/les històries, però despres em va enganxar i ara ja em falta poc i la veritat és que m'esta agradant molt!!

marta

Me n'alegro moltíssim per vosaltres, de veritat. Ja us dic, a tot arreu les crítiques són boníssimes i per això em fa molta ràbia que m'hagi decebut tant. Per a mí ha estat un autèntic suplici acabar-la, us ho juro. El més positiu de tot això és que ara tenim opinions per a tots els gustos i això enriqueix aquest portal.

Ànims a tothom que la tingui començada i de tot cor espero que us agradi moltíssim! 

Una abraçada

Quina enveja que em feu els que l'heu pogut acabar. Jo he llegit una cinquantena de pàgines però l'he hagut d'aparcar fins les properes vacances de la UOC i ja em sap greu, ja.

I aquestes primeres 50 pàgines tenien bona pinta? pel que dius dedueixo que sí, no? jo encara no l'he comprat...encara sóc al Japó (metafòricament parlant, eh! smiley)

Sí!! Després de La devoció del sospitós X (japonès), Kinshu (japonès), m'he posat amb el Llibre 3 de 1Q84!! smiley

No pateixis, Tes, que d'aquí a no res ja tornaràs a tenir temps lliure. Si et consola, el meu marit també ha deixat les lectures d'esbarjo i ara només llegeix els temaris per prerarar les PACs. Quin remei! Ànims i paciència que tot arriba!

Gràcies pels ànims. Ja estic a la recta final per això encara tinc més feina que un semestre normal, faig també el TFC.

Tinc ganes de llegir aquest llibre. El veig per tot arreu i tothom en parla. M'agafen ganes de poder opinar i per això me l'hauria de llegir. La veritat és no he llegit res de Jaume Cabré i potser ja va sent hora. Per començar, l'escriptor ve d'aquí uns dies a la URV i com que ho tinc molt fàcil per assistir-hi perquè hi treballo, no tinc excusa, i a més és una excel·lent oportunitat per escoltar-lo. Si finalment hi vaig, prometo comentari, OK?

Treballes a la URV? I quan és que ve, el Jaume Cabré? A mi també em seria relativament fàcil assistir-hi!!

Doncs no estic segura de la data perquè no tinc el correu que em van enviar aquí a casa. El tinc descarregat a la feina i t'ho podré dir dilluns. Venen quatre escriptors, quatre dies concrets en horari de 13 a 14 h. Venen aviat, diria que durant la primera quinzena de novembre. En Cabré és el segon de la llista de convidats. T'ho concreto dilluns.

Merci!! ;)

Us deixo els noms, dates i llocs dels tres escriptors que visitaran la URV aquests dies (organitzat pel departament de Filologia Catalana):

M. Antònia Oliver (avui, 13-14 h, Sala de Juntes, Campus Catalunya)

Jaume Cabré (7 de novembre, 13-14 h, Sala de Graus, Campus Catalunya)

Joan Francesc Mira (14 de novembre, Sala de Juntes, Campus Catalunya)

Núria

Ai, gràcies, Núria!! no havia vist que ho havies penjat aquí. El campus Catalunya quin és? és on hi ha la facultat de ciències jurídiques? o bé a la plaça Imperial? Miraria d'arribar-m'hi...I també m'agradaria veure en Joan Francesc Mira (a la Ma. Antònia Oliver ja no hi he estat a temps blush).

L'estic llegint i realment es apassionant. Una de les coses més curioses és comprovar com l'autor fa el canvi de escena narrativa al mig d'una frase amb una genialitat impressionant. I les històries no defrauden. Ja veurem com acaba tot plegat. De moment estic gaudint d'allò més. Vaig descobrir l'autor amb les veus del pamano i en vaig gaudir d'allò més i això que vaig llegir la teranyina quan anava a l'institut però llavors no vaig captar la qualitat literaria de l'autor. Es altament recomanable.

Doncs ja ens ho explicaràs quan l'acabis, però amb el que n'has dit ara, ja m'has fet venir -encara més- ganes de llegir-lo!! 

Doncs jo el vaig començar fa un parell de dies, reconec que una mica escèptica al principi pensant que em costaria, i la veritat és que l'estic disfrtutant moltíssim! Sí que al començament aquest salts narratius que comenta aundebarrena em van despistar una mica, però després li agafes el fil i és genial, només porto 200 pàgines (de les 1000) però la veritat ja no crec que em decebi! :)

Cert que al principi hi ha moments que no saps si parla de la seva experiéncia en primera o tercera persona, a més de no saber si parla de la seva o la d'altres, però precissament com està escrit es un dels detalls que fa que t'enganxi. No et decebrà segur!!!!

Remenant els arxius de Catalunya Ràdio per un altre tema, m'he trobat amb aquesta entrevista a Jaume Cabré, i després d'escoltar-la he pensat que potser us podria interessar. Per si de cas, us deixo l'enllaç:

http://www.catradio.cat/audio/567840/Jaume-Cabre-autor-del-llibre-Jo-con...

Per cert, a cinc minuts del final fa referència al personatge que parla de les relectures, i ens explica l'origen de la frase i la seva experiència com a "relector". També ens comenta la il·lusió que li fa trobar-se amb "relectors " de les seves obres.

I es veu que també té el mateix problema que nosaltres: se li amunteguen els llibres que ha de llegir.

Genial, magnífic, 1000 pàgines extremadament curtes, boníssim. Es el primer llibre que llegeixo del Jaume Cabré i m'ha captivat de tal manera que vull JA començar "Les veus del pamano". Vaig llegir en una crítica que qui llegís aquest llibre voldria llegir també "Les veus..." i no s'equivocaven. Enamora. Espero compartir més lectures ja que es el primer comentari que faig en aquesta web. Salutacions a tots els confessors!!!

Una obra mestra. Jaume Cabré ha aconseguit amb “Jo confesso”, el mateix que Tarantino va fer a “Pulp Fiction”. Simplement, genial. No us facin mandra les 1.000 pàgines, me l’hagués pogut acabar en una setmana (estava de vacances), però me’l vaig fraccionar artificialment per poder-me delectar en el plaer de saber que tenia una obra mestra entre mans.  "Les veus del Pamano" no me la vaig poder acabar, però aquesta serà digna de ser rellegida.

La novel·la aquesta no m'ha agradat gens. Certament té coses bones o remarcables, com certa agilitat en l'estil (cosa que du aparellada la prolixitat), un domini del temps, i alguna que altra cosa; ara bé, ni les personatges ni les diferents històries que s'hi van introduint no arriben mai a tindre "ànima". Acaba esdevenint un avorriment esgotador. Us deixe un enllaç al meu blog per si voler conéixer la meua opinió més matisadament. (el post té certa mala folla). http//:www.literaturaimes.blogspot.com 

Me l'estic llegint! El trobo fascinant! I friso per descobrir tots els misteris, cada misteri que planteja en cada pàgina. Com dic jo d'aquest llibre: cada pàgina és un món! Li he agafat un afecte immens al protagonista i a la seva història! Quan l'acabi tornaré a fer uan visita!

Petons Blau i Granes 

Visca la lectura!

Visca la cultura, visca la literatura, i visca la lectura!

Hola! Sóc nova aquí.
M'ha agradat molt llegir el comentari de la Sandra sobre el llibre de Jaume Cabré, m'he sentit totalment identificada. El vaig comprar corrent, a la que va sortir, me'l vaig llegir en pocs dies i sí que el vaig gaudir, com un gran exercici de proesa narrativa. És absolutament original i complicat tal com està escrit i lligat tot. Però a la que avançava amb la lectura m'adonava que hi havia alguna cosa que fallava, finalment vaig entendre que no m'havia emocionat, que no m'havia arribat. I em sap molt greu, sóc una seguidora de l'escriptor i admiro tota la seva obra.

Encantada de poder llegir els vostres comentaris i de poder participar-hi.

Conxita

Hola! Sóc nova aquí.
M'ha agradat molt llegir el comentari de la Sandra sobre el llibre de Jaume Cabré, m'he sentit totalment identificada. El vaig comprar corrent, a la que va sortir, me'l vaig llegir en pocs dies i sí que el vaig gaudir, com un gran exercici de proesa narrativa. És absolutament original i complicat tal com està escrit i lligat tot. Però a la que avançava amb la lectura m'adonava que hi havia alguna cosa que fallava, finalment vaig entendre que no m'havia emocionat, que no m'havia arribat. I em sap molt greu, sóc una seguidora de l'escriptor i admiro tota la seva obra.

Encantada de poder llegir els vostres comentaris i de poder participar-hi.

Conxita

Tot just l'he començat i no deixa d'admirar-me com escriu aquest home. Quant per disfrutar i quant per aprendre!! Més endavant ja comentaré. De moment dir que ja m'ha enganxat . Aquesta tarda m'escapo a Matadepera a la xerrada que hi fa Jaume Cabré.

Sonia Giménez.

Benvolguts lectors

Per fi ja l'he acabat, he arribat fins al final de les 1000 pàgines. I haig de confessar que, a pesar de la dificultat en la lectura (per tornar a agafar el fil he hagut de retrocedir cada vegada que el tornava a agafar), m'ha sorpès molt. Els salts en el temps els introdueix l'escriptor de forma magistral., tot i que de vegades, si que es cert que acaba per esgotar una mica. L'evolució de la relació entre els dos amics, en Bernat i l'Adrià, és molt interessant, un dels punts forts de la història, i el final, totalment imprevisible. Que li faci la gran putada i després vagi a demanar-li disculpes té nassos. I l'altre totalment indefens. Pobre Adrià, mereixes tota la compassió del món. Com deia la cita de Les veus del Pamano, no els perdonis, saben el que es fan. Doncs això mateix, Bernat. No tens perdó. Però bé, forma part de la historia. Es per aquesta raó que la història m'ha entusiasmat. No m'ho esperava.

Una forta abraçada! Artur.

S'hauria d'haver avisat del spoiler.. He tingut que parar de llegir a mig comentari...!

Per a mí va començar siguent un llibre difícil de llegir... No sabia a on era. Mica en mica vaig anar agafant el tarannà de la història i em vaig anar situant. Ara parla l'autor, ara ell de petit, ara el seu pare, ara un amic... i mica en mica vaig anar entenent la història, que en realitat no deixa de ser una història d'un fill no desitjat que se n'adona d'això.
No el recomanaria a algú que no estigués avesat a llegir de manera habitual, perque pot cansar no trobar-li l'entrellat. A mí em va sorprendre però, com que el vaig acabar la setmana passada, encara no sé si em va agradar o no....

Jo fa un parell de dies que vaig acabar el JO CONFESSO, deu dies d'intensa lectura que m'han deixat molt contenta. L'he trobat un llibre complert que m'ha fet viure, escrit deliciosament. L'he recomanat moltíssim!
Com que és un llibre gros, que pesa, he alternat la lectura de paper amb digital (llegir al llit amb el llibre digital pes ploma ajuda a llegir més estona). Ahhh, i a més he alternat la lectura amb LA GATERA, de Muriel Villanueva. Un llibre que no us podeu perdre de cap manera! (novel.la curta, intensa, actual, boníssima)

És un llibre que 'confesso' em va costar una mica pair-lo al principi, ja que barrejava moltes èpoques diferents en el temps i costava seguir-lo, a més la manca de signes de puntuació; ara bé, una vegada superat això (acostumar-se a l'estructura amb la que escriu l'autor), es un llibre que m'ha agradat molt, el trobo molt interessant, m'agrada com lliga la història d'un objecte amb la actualitat o la vida del personatge. Admiro a l'escriptor, per que trobo que es superintel.ligent per poder haver donat vida a aquest llibre. Com diu el personatge 'quan un llibre val la pena rellegir, l'has de llegir', i això es el que faré d'aquí un temps, tornar-me'l a llegir. JO EL RECOMANO.

Me l'he acabat aquest cap de setmana.
A mi m'ha semblat una novel·la extraordinària.
És veritat que no és fàcil de llegir, però mai no perds l'interès per continuar.

No us la perdeu, de debò.

Tot i que m'agraden les novel·les que van endavant i endarrera en el temps, he de dir que el aquesta en Cabré se l'ha jugat molt. Els canvis d'època i personatge "sense avisar" poden despistar moltíssim i, si no tens un interès gran per llegir-la, son invitacions a abandonar-la. Tot i així, quan has entès el funcionament, ve molt de gust llegir-la i fins i tot sap greu que s'acabi.
He de confessar que aquest estil de narració, per dir-ho d'alguna manera, m'ha molestat. El trobo una "fatxenderia" de l'autor. Se li permet escriure així perquè és qui és, però qualsevol altre escriptor poc conegut que escrivís un llibre així, seria ràpidament dilapidat per molts dels que consideren "Jo confesso" una obra mestra. Jo mateix, si en lloc de ser un llibre de Jaume Cabré, hagués estat de Felipito Catapum, l'hagués deixat abans de la pàgina 20.

Aquest missatge vol respondre al de Joyce del 27 de febrer:

Els que encara no heu acabat el llibre no hauríeu de llegir aquest comentari perquè pot desvetllar alguna cosa del contingut que preferiríeu descobrir per vosaltres mateixos:

No estic d'acord en que és una fatxenderia de l'autor sinó la representació de l'estat mental del protagonista en el moment d'escriure l'obra.
És una genialitat ser capaç de descriure totes i cada una de les històries des dels diferents punts de vista per treure'n de mica en mica l'entrellat. 
És cert que en un moment donat, per alguns lectors pot ser cansat i, evidentment, no és apte per a lectors de best-sellers, però si continues amb la lectura te n'adones que no hi ha cap seqüència gratuïta i al final obtens totes les respostes que et fan falta per entendre-ho tot.

Jo crec que un bon editor s'hauria sorprès en llegir aquesta obra, fos qui fos l'autor, però continuaria sent una bona novel·la. Possiblement haurien estat reticents a publicar-la per la llargària, perquè no és fàcil vendre llibres de 1000 pàgines d'un autor desconegut. De tota manera crec que cal una experiència i una manera de treballar que no s'improvisen, per fer una obra com aquesta.

dolors

De què tracta Jo confesso? De la pputa vida. Ni més ni menys, i així, amb dues pes, tal com ho escriu el propi Cabré, perquè una de sola és poc. En El sentit de la ficció (1999), Jaume Cabré deia: “Habitualment el novel·lista parla de fets que no ha viscut. El novel·lista inventa. El que ha d’haver estat capaç de viure o compartir, si de cas, és l’aventura moral del personatge.” En efecte, Jo confesso és una novel·la on l’essencial és anar al moll de l’os de l’aventura moral del seu protagonista, Adrià Ardèvol, i de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen, sense excepció.

En la vida entesa com a aventura moral hi trobem, de la infantesa a la mort, l’afecte i el desafecte, l’amor i el desamor, l’amistat, els instants efímers de goig, el consol que l’art i la cultura donen a l’ànima: la música, la pintura, els llibres, el pensament… I la mentida i la traïció, la solitud, la covardia, la por, la reflexió sobre els límits i la naturalesa del mal; tot el que no podem saber dels altres, el cruel i inexorable pas del temps amb la seva ironia final: la destrucció i la mort. I el pes del passat evocat pels objectes i l’omnipresència dels records als qual vivim aferrats i que, com a premi, una malaltia cruel ens pot amputar. En síntesi: “la pputa vida” condensada en un miler de pàgines.

http://www.llegirencasdincendi.es/2011/09/jo-confesso-yo-confieso-jaume-cabre/

Hola a tots, vaig acabar la novela fa un temps i penso rellegir-la més endavant perquè s'ho mereix i de ben segur que hi trobaré mil coses que ara se m'hauràn escapat.
Cabré per a mi és un autor consagrat, amb el que he disfrutat sempre. Té un no sé què que que sé jo! Bromes a part. Cabré té ofici. És tan el que diria! i sento que em quedaria curta. Poètic, artista, creador...i persona.
Jo Confesso és la història d'una vida, de moltes vides, retalls d'històries, retrats de moments històrics duríssims...M'encanta com utilitza el llenguatge i "los quiebros de cintura" que es permet, perque pot i perque en sap; com utilitza els objectes , el violí en aquest cas, magistral;i els llocs geogràfics; com barreja els moments, els segles; com perfila els personatges, els sentiments, i finalment , com retrata la duresa que significa deixar de ser...Uf! Moltes gràcies a Cabré pel temps que hi ha dedicat i per la seva obra, tan rica, tan creible i tan enriquidora.

Sonia Giménez.

Després de mesos de fer-lo durar, intercalant altres llibres, he arribat a l'inevitable final!
Què dir que no s'hagi dit ja? Per a mi "Jo confesso" és una petita gran joia, un llibre que has de fer durar per anar-lo assaborint a poc a poc, d'aquells que no vols que acabin perquè trobaràs a faltar el seu món i els seus personatges, i que quan acaba tornes a la primera pàgina, amb ganes de tornar a començar.
Amb aquest llibre he descobert un autor del que encara no n'havia llegit res, i ja estic impacient de llegir algun dels seus altres llibres! Per quin em recomaneu que segueixi? :)

Per cert (atenció spoiler, no llegiu això si no l'heu acabat) quina gran decepció en Bernat, que lleig apropiar-se del llibre del seu gran amic incondicional, un amic que fa anar a tota la seva classe d'universitaris a la presentació del seu llibre perquè no estigui la sala buida i es senti malament, i un llibre que estava destinat a ser una carta íntima i personal a la seva estimada Sara (de manera pòstuma, es clar, però un legat pels que han quedat, com el seu germà Max). M'ha semblat un gest que ha deixat el personatge ben retratat, com a una persona mediocre.

Aquesta és una resposta a thaisc78. Si no voleu saber gaires coses sobre el llibre, no continueu llegint.

Jo crec que l'Adrià és perfectament conscient de com actuarà en Bernat. Quan li demana que li reescrigui el llibre, ell ja ho sap com reaccionarà l'altre. I li fa un gran regal perquè pugui ser el gran escriptor que vol ser. Sempre ho he pensat, aquesta novel·la és un gran gest d'amistat cap al seu amic (el gest d'amor amb la Sara té a veure amb el violí. I fins aquí puc llegir). El que està bé i el que està malament en aquest món és difícil de dir, la novel·la en parla. I l'Adrià no jutja en Bernat perquè se l'estima.
Aquesta és la meva lectura.

Aquest missatge vol respondre al de Thais78 del 6 de març:

No el llegiu si no heu acabat el llibre

No mostra res més del que has vist en tot el llibre i si hi penses en realitat no fa mal a ningú. No vull dir que em sembli bé la seva actuació, però entra dins del que es mostra durant tot el llibre: la vida és així i les persones es comporten d'aquesta manera, encara que habitual i malhauradament, no sigui la més correcta.

Respecte a la presència dels alumnes de l'Adrià a la presentació del Bernat, és el retorn del favor que aquest li havia fet abans visitant l'Isaiah Berlin.

A mi m'ha semblat com el resarciment per haver regalat l'storioni. I continuo dient que no el justifico, només el raono des del seu punt de vista. Fa la seva pròpia justícia al mateix temps que carrega un nou pes damunt la seva consciència. Perquè evidentment, és un home mediocre. La qual cosa no vol dir que no sigui un bon amic.

És evident que no és una novel·la de happy-end però d'haver-ho estat, tampoc no ens hauria semblat realista.

dolors

A mi em va agradar molt L'ombra de l'eunuc. Algún dia l'hauré de tornar a llegir.

Sonia Giménez.

I aquí va el meu propi comentari:

No volia llegir aquesta novel·la perquè no acostumo a llegir llibres que de bon començament se'ns ofereixen com "el millor que s'ha publicat en llengua catalana" o coses per l'estil. Però el dia de Sant Jordi vaig tenir un dia nefast des de tots punts de vista i el regal d'aquest llibre -tot i que no em feia el pes- va ser el millor moment de la jornada (i ja eren més de les onze de la nit).

Feia poc havia acabat Viatge d'hivern, un llibre de contes del mateix Cabré, perquè estava llegint obra curta i havia sentit varies vegades que aquell llibre era el millor que havia escrit l'autor. No m'havia agradat gaire per no dir gens. Fa molts anys vaig deixar Senyoria sobre la pàgina 30 perquè m'avorria i no he fet l'intent de llegir Les veus del Pamano. O sigui, Jaume Cabré no està entre els meus autors favorits. 

Aquella nit vaig començar el Jo confesso perquè m'estimo molt a la persona que me'l va regalar i sé que havia fet un gran esforç per comprar-me'l, necessitava evadir-me i pensava que em trobaria amb un best-seller fàcil de llegir, que em portaria al fons d'un culebrot i en sortiria en pocs dies sense deixar-me cap residu. Havia llegit alguna de les crítiques tan negatives que heu penjat per aquí i us volia donar la raó.

Fins aproximadament la pàgina 350 les meves observacions eren: avorriment, llenguatge inadequat, salts històrics gratuïts, ... però tampoc no era com per deixar de llegir, de manera que vaig decidir deixar-me portar per la trama  i aquesta de mica en mica em va anar guanyant. Sigui pel repte que suposava situar cada personatge en lloc i temps, sigui perquè els personatges no poden ser creïbles de tan normals com arriben a ser tot i les seves peculiaritats, el fet és que arriba un moment en que tot comença a quadrar i aleshores ja no el vols deixar, ho comences a entendre tot i ...s'ha acabat.

No puc dir que sigui "el millor que s'ha publicat en llengua catalana", no té perquè ser candidat al premi Nobel (de fet jo en discutiria alguns dels premiats), però em sembla una bona novel·la, molt elaborada, amb un tractament del temps, l'espai i el llenguatge certament complex però molt acurat -no apta per a lectors de best-sellers ni pels qui només volen llegir obres mestres d'autors cultes i morts com a mínim fa cinquanta anys- però pot merèixer una relectura ;-)

dolors

Us explico l'anècdota del dia de Sant Jordi lligant de nou amb el tema Bernat (de nou, no seguiu llegint si no l'heu acabat!): quan Jaume Cabré m'estava signant el llibre li vaig dir "el que fa el Bernat al final em va fer mal aquí (tocant-me el cor)" Jaume Cabré va somriure i em va contestar "a mi també". :)

Bona vesprada a tothom,

D'antuvi comentar-vos que a parer meu aquest llibre demana una lectura amb paper i llàpis, és a dir, la primera vegada crec que és més o menys una llambregada.

El que més m'ha impressionat de l'obra és l'arquitectura narrativa que fa servir; només recorde una estructura tan complexa a "Octubre, Octubre" de José-Luis Sampedro.

Si fem un paral·lelisme cinematogràfic, Cabré, primerament utilitza un llarg flaix bac en forma de carta. Després a mesura que avança el relat va obrint diverses finestres que devers la pàgina 350 apròximadament són fonamentats.

D'ença de llavors podem veure repeticions i retrocessions, devers un distint punt d'albir, és a dir, allò que fóra al cinema "l'efecte Kurosawa" Totes aquestes llicències narratives s'hi desenvolupen dintre de cronologies asicròniques, amb una total llibertat temporal, però sempre menades a que puguem veure tots els punts d'albir de què parlava suara.

A més a més, Cabré intertextualitza una quantitat de referències culturals de tota mena, "vinyes verdes vora el mar" pose per cas. Ací hi tenen cabuda art, música a bastament, literatura, cançó, història, llengües mortes, vives i minoritzades, etc...

Un altra tret força difícil d'assolir (propi de mestres) és la coherència i la connexió de les distintes cronologies esmentades, bo i arribant a la integració total diverses vegades, com ara la conversa entre l'Inquisidor i el metge nazi, la qual sembla un sol text, tant ideològic com lingüístic. Per exemple, si diu: "era joiós" en una cronologia determinada, dins eixe fragment i en un altra cronologia diu: "també era joiós". Això, amigues/cs és a l'abast de molts pocs escriptors. Una cosa és escriure un llibre (difícil de debó) i una altra cosa és escriure una cosmogonia. Jaume Cabré integra tot un ventall de matèries i se'n surt.

Pel que fa al tema d'aquest monument, potser siga l'àmbit subjectiu qui mane, és a dir, cada llibre és cada llibre o com deia "Cantinflas" una cosa és una cosa, i una altra cosa és una altra cosa.

Personalment, jo veig una carta de desamor d'un personatge especialment ficcionat, de fet si l'art no exagera qui va a exagerar... 

Quan faça una altra lectura ja us comentaré la meua opinió. Només dir-vos que des de "Narcís i Golmund" de H. Hesse (1975 apròximadament) no plorava en enllestir un llibre. L'escena final on Bernat Plensa li furta el llibre és demolidora, i el simbolisme de la mort em va fer esclatar a plorar silenciosament i privada dins la nit valenciana.

Cordialment, Agustí.

 

Caram Agustí. Fas un anàlisi de la novel·la molt acurat i molt tècnic. L’he llegit amb molt d’interès, perquè jo, que no estic instruït en la literatura, tant sols soc capaç d’analitzar-lo des del punt de vista del lector més primari, el que en la lectura hi cerca un cert recolliment íntim i  el gaudi en l’esbarjo.
Penso que si aquesta obra ha estat capaç d’acontentar-nos a ambdós, lectors diferents, és que l’autor ha estat encertat.

Hola a tothom i tota dona,

Moltes gràcies Josep. Estic amb tu. Subscric fil per randa el gaudi i l'esbarjo.

Cordialment, Agustí.

Bona nit,

Avui he anat a la Biblioteca Central per a tornar el nostre "Jo confesso". S'hi havia espatllat l'escàner per a devolució de préstecs. Llavors hi he tingut que posar-me a la cua, com tothom. No ho devia d'haver fet, però ho fet: he obert el llibre pel final, i ja ho sabia, se m'ha tornat a encongir el cor. M'ha donat una llàstima tornar-lo...fins què algun dia puga comprar-me'l. El vull tindre a casa, com d'altres llibres, i de tant en tant acaronar-lo.

Cordialment, Agustí.

Quin plaer aquest raconet de lectura! Us felicito per la pensada i moltes gràcies per posar-la a l'abast!

Pel que fa al títol que ens ocupa; el Sant Jordi passat em vaig auto-obsequiar amb aquesta obra en un intent d'obrir-me a altres estils en el meu desafiament de no deixar mai d'aprendre; al principi no les tenia totes que estigués al nivell que demanava la novel·la;" ui! i ara de què parla? però no estàvem a ... amb ..." em vaig fer el propòsit de continuar fins que en treiés l'aigua clara; aviat, el nen Adrià em va robar el cor i el Sheriff Carlson i Àguila Negra! confesso que em van sorprendre molt gratament aquests personatges i no els puc deixar de destacar.

Consti que el meu comentari correspon a una aficionada a aprendre, no entenc de l'anomenada literatura, no havia llegit mai el Sr. Cabré, simplement volia comprovar si seria capaç de llegir i d'entendre i puc dir amb satisfacció que un dia tornaré a llegir aquest llibre per copsar-lo amb l'experiència acumulada durant el temps que passi fins aquest dia que el torni a prendre; entretant si aquesta és la manera de fer l'autor per descomptat que afegiré la resta de les seves obres a la meva llista d’objectius.

Afortunadament n'hi per tots els gustos, faltaria més!

Salut!

Per mi Jo confesso és una novel·la que cal llegir dues o tres vegades: amb una no n'hi ha prou. D'altra banda, i aprofitant que parlem d'una història immensa (qualitativament parlant, esclar), crec que Jo confesso justifica de sobres que Jaume Cabré sigui un excel·lent candidat al Nobel que la nostra literatura es mereix des de fa anys i panys. ¿Què en penseu, de tot plegat?: ¿Cal llegir més d'un cop Jo confesso? ¿Triga massa el Nobel per a la literatura catalana? ¿Quin és el vostre candidat? ¡Bon any a tots, lectors i lectores estimats!

Marcel Banús
Filòleg - Cinèfil

Marcel, crec que has plantejat massa qüestions i que no només tenen a veure amb Jo confesso. Gairebé seria un tema per obrir un debat. Crec que un altre company va obrir un debat sobre el tema del Nòbel.

Això de la relectura és molt personal. De vegades ens ve de gust recordar fragments però no tornar-ho a llegir tot. Hi ha qui no torna mai a llegir un llibre quan ja ho fet. HI ha llibres que els llegiries moltes vegades,...i això no els fa més bons o dolents del que ho puguin ser. El moment oportú -maduració personal, bagatge cultural, experiència lectora, etc, etc.- també hi té alguna cosa a veure.

dolors

Totalment d'acord. Però penso que la complexitat de Jo confesso justifica una segona lectura. Bo, només és una opinió, esclar. ¡Bon Nadal!

Marcel Banús
Filòleg - Cinèfil

Jo confesso és, com demostren molts dels comentaris, una obra difícil, però un cop t'atrapa tot l'encaix de peces, de personatges, de punts de vista és una veritable joia, una obra mestra. És com una construcció immensa, inabastable al principi, però meravellosa un cop ets dins.

Vaig començar el llibre el setembre de 2012 i ara, al febrer de 2013 soc a la pàgina 700 i escaig. He de dir que estic aclaparada. Feia molt de temps que no tenia entre mans una obra de, al meu entendre, tanta categoria literària.
He de dir que estic trigant força a llegir-lo per que he intercalat diversos llibres per qüestions purament logístiques, no pots emportar-te a la maleta de viatge un llibre d'aquestes proporcions.
Algú ha comentat que li semblava un llibre que no te sentiment o que no en provoca. No puc estar més en desacord. Crec que per donar i vendre, crec que no sols en té si no que en provoca, molts i molt variats...
Inicialment, vaig sentir desorientació, la forma d'escriure tant canviant d'un paràgraf a l'altre, d'una línia a l'altre, girs argumentals, històries paral•leles, èpoques dispars, el canvi de persona del narrador, en podria esmentar més però crec que no cal. Crec que sentir-me desorientada va fer que m'enganxes del tot.
Més tard em vaig sentir molt encuriosida per la valentia que demostrava l'autor en escriure un llibre tan dens i tan llarg i en un estil tan poc "comercial" per dir-ne d'alguna manera.
Al marge de desorientació, curiositat i admiració el que en aquests moments i vora el final, em fa sentir, és una profunda tendresa, entenc per que la narració es desenvolupa com ho fa i això m'apropa al personatge de l'Adrià.
Esment a part, mereix l'erudició de l'autor, em sento sàvia només llegint-lo.
Admirable el comentari de l'Agustí, totalment d'acord amb el que expressa, jo no sabria dir-ho
tan bé com ell. M'ha semblat  especialment encertat el  que diu sobre que més que una història amb uns personatges, Cabré crea una  cosmogonia.
Gràcies per llegir la meva petita aportació, soc nova per aquest racó, espero seguir compartint bones lectures amb tots vosaltres.

Com a opinió general, podria dir que sí, que em va agradar. Però el vaig trobar mooooolt lent, carent de ritme, i al principi i a moltes parts de l'obra una mica confús. Els salts en les històries em va descol·locar una mica. 

 

Tanmateix, crec que és una història maca, i que és un bon llibre per llegir. Això sí, quina mà de pàgines! 

Llarga carta d'amor del protagionista a la dona que ha estimat sempre, on li explica la seva experiencia vital d'una manera original, pura, colpidora i alhora divertida. Sens dubte que per mi es tracta d'un llibre imprescindible. L'he disfrutat moltíssim!

Fàtima.

M'han agradat tots els llibres que he llegit de Jaume Cabré, però aquest l'he trobat especialment interessant. Trobo genials els salts que fa en la narració, no entre capítols o entre paràgrafs sinó dintre d'una mateixa frase. Aconsegueix reflectir perfectament el mecanisme del pensament, que va encadenant temes.

Jo l'he començat a llegir dos cops, i no me'n surto. Què em passa? També el fet que sigui tan llarg em tira una mica enrere. No sé, no hi acabo d'entrar.

Elisenda

L he acabat i m ha agradat. No se m ha fet pesat. El truc es deixar se portar sense voler retindre dades ja s ocupa en Cabre de recordar i lligar ho tot. Tinc sintonia amb l Adria i tb m ha fet riure amb moltes coses. M han encantat detalls com els bessons tot i que el final m ha deixat emprenyada. 

El llibre està molt ben escrit i ple de bones històries però penso que va perdent ritme i, "Jo confesso" que al final se'm va fer pesat.

Vaig llegir aquesta obra ara fa un any, l'estiu passat. Varen ser uns dies de gaudi i plenitud. Recordo una frase que diu "Els homes no habitem un pais, habitem una llengua". 

Vaig llegir aquesta obra ara fa un any, l'estiu passat. Varen ser uns dies de gaudi i plenitud. Recordo una frase que diu "Els homes no habitem un pais, habitem una llengua". 

Avui he sentit a la ràdio que la traducció al francès ha tingut un èxit aclaparador i que en tres setmanes s'ha situat en el primer lloc de vendes.

Míriam C.

Si encara no us l'heu llegit, no ho dubteu ni un segon. Imprescindible.

Marcel Banús
Filòleg - Cinèfil

Aquesta novel·la la podem valorar en funció de quina expectativa tinguem d'ella i quina sigui la nostra experiència lectora. És un llibre sòlid, amb una trama amb connexions diverses que vinculen diferents fets històrics, amb personatges presents i del passat... Per tant, si busquem un llibre per passar l'estona no respondrà les nostres expectatives però si cerquem una obra amb qualitat literària sí que ho farà.

A la tercera va la vençuda. Em retracto completament del comentari que vaig penjar fa una mesos. Fa dos dies he tornat a començar Jo confesso i, ara sí, hi estic enganxadíssima. Fins i tot l'he afegit a preferits. No sé si hi té alguna cosa a veure, però els dos primers intents van ser amb l'e-book. Ara no, l'estic llegint en paper com déu mana. El vaig agafar de la biblioteca i avui mateix me l'aniré a comprar perquè m'encanta i el vull tenir a casa per sempre.

Elisenda

Fa un any que el vaig llegir i encara em commociona el record de la seva lectura. L'habilitat per transportar el lector d'època en el curt espai d'una línia és una de les coses que més em van agradar del llibre, que em sembla que està a l'alçada de grans obres de la literatura universal (mentre el llegia em venia al cap constantment "La muntanya màgica" de Thomas Mann). Entenc que pot ser un llibre difícil i que si no ets capaç de superar les trenta o quaranta primeres pàgines es pot fer dur, però en el meu cas vaig quedar enganxat des del primer moment en l'entramat d'històries. 

Per a mi, si no fos perquè pertanyem a una cultura no ja minoritària sinó minoritzada i sense estructrures estatals al darrere, seria una obra que podria catapultar el seu autor a fites altíssimes.

"Jo confesso que no l'he llegit"
per mi, és quasi inperdonable no haver llegit el que diuen que és una mena d'obra d'art, però encara ho és més quan sóc Cabreferida que dic jo, crec que he llegit bastant d'ell: la Teranyina, l'ombra de l'eunuc, Les veus del PAMANO, i SENYORIA per tercer cop fa dos mesos.
He fet una tertúlia del llibre "Senyoria" amb una colla de 15 persones, que varem llegir-lo amb un marge d'un mes, va ser molt enriquidor, vaig desmembrar tot el llibre i al seu autor per poder anar dirigint la tertúlia.per això, he preparat una nova tertúlia d'aquí tres mesos del "jo confesso" que el tinc a la estanteria i no m'hi poso quan veig la gruixor i el poc temps que tinc per llegir, però ara toca...

Maff

"Jo confesso que no l'he llegit"
per mi, és quasi inperdonable no haver llegit el que diuen que és una mena d'obra d'art, però encara ho és més quan sóc Cabreferida que dic jo, crec que he llegit bastant d'ell: la Teranyina, l'ombra de l'eunuc, Les veus del PAMANO, i SENYORIA per tercer cop fa dos mesos.
He fet una tertúlia del llibre "Senyoria" amb una colla de 15 persones, que varem llegir-lo amb un marge d'un mes, va ser molt enriquidor, vaig desmembrar tot el llibre i al seu autor per poder anar dirigint la tertúlia.per això, he preparat una nova tertúlia d'aquí tres mesos del "jo confesso" que el tinc a la estanteria i no m'hi poso quan veig la gruixor i el poc temps que tinc per llegir, però ara toca...

Maff

Doncs "jo confesso" que és el primer llibre de Jaume Cabré que llegeixo. El vaig començar i van passar uns dies abans de continuar, tot em semblava un embolic i vaig pensar que era un mal llibre.

Durant la Setmana Santa el vaig tornar a començar i me'l vaig cruspir en tres dies. Jo diria que els dos temes principals són el desamor i l'abús de poder polític, religiós i econòmic.

Em sembla interessant que, entre altres temes, tracti el del mal que van encarnant les obsessions i els fanatismes ideològics o religiosos al llarg de la història i com lliga el terror exercit per diferents fanatismes. Mentre llegia, em semblaven lògics els salts històrics estan de tan ben lligats.

La humanitat segueix deixant-se portar per un fanatisme i uns quants espavilats en busquen el benefici propi abusant de la seva posició de poder polític, religiós o econòmic. Un tema, doncs, d'actualitat malgrat l'enfocament històric,

M'agradaria molt rellegir-lo perquè estic segura que hi ha coses que se m'han escapat, crec hi ha molts subtemes.

M'ha costat trobar el moment per posar-m'hi, però un estiu sense plans és la millor medicina per posar remei a aquest mal. Me l'he empassat en 10 dies, a 100 pàgines per dia i m'ha encantat! Envejo la capacitat d'en Cabré d'utilitzar el llenguatge i les tècniques narratives per sorprendre. Els llibres que em fan plorar resten amb mi per sempre, i aquest n'és un. Gràcies, Mestre!

Un llibre molt treballat. M' ha agradat força. Demostra una sensibilitat exquisita. Jaume Cabré ens sorprem una vegada més amb la seva inestimable maestria per una historia de amor i de cultura, combinant-ho  amb passatges de història universal com ara les referències a intrahistoria de la segona guerra mundial.