El teu espai per compartir llibres i literatura | Versió 2.0

El pou

El pou
Autor/s: 
Editorial: 
Setzevents
Gènere literari: 
Valoració dels usuaris: 
8.3/10
Opinió sobre el llibre i/o comentaris: 

Per a mi és un motiu d’honor i d’emoció confegir avui una ressenya molt especial. La ressenya del llibre d’un amic. Un amic que, malgrat no conèixer-lo personalment (espero fer-ho aviat, però tots sabem que aquest nou món virtual genera estranyes vinculacions), sento molt proper. No us enganyaré. També representa una responsabilitat, però espero saber distanciar-me suficientment i expressar amb encert tot allò que m’ha suggerit la seva novel·la.

El pou és, sobretot, una reflexió al voltant de l’ésser humà, de les seves misèries i les seves grandeses. Una indagació entorn de les dificultats i dels problemes de la vida. El relat està escrit en primera persona. Per aquest motiu, a l’inici de la lectura, em va sobtar la tria del personatge principal, una dona. L’autor s’ha atrevit amb la narració exhaustiva dels sentiments més pregons d’un personatge femení. Ha sabut deslliurar-se del seu rol masculí i ha afrontat el repte amb un estil extremadament personal.
Les vicissituds de la Maria abracen des de la seva infantesa, però tota l’obra està estructuralment confegida a partir de petites i grans analepsis. “Petites” perquè, en ocasions, el decalatge només es limita a hores o dies. “Grans” perquè també hi ha importants salts temporals cap al passat. Lluny d’esdevenir un entrebanc, aquesta estructura resulta molt engrescadora i atorga a la narració una gran fluïdesa. El lector mai no pot estar segur si el relat tornarà novament enrere i això es converteix en un al·licient força original.
 
Lògicament, no penso desvetllar res. Tanmateix, sí que us puc dir que l’obra és plena de tendresa, tolerància i sensualitat, malgrat que no evita mostrar alguns dels cantons més foscos de la naturalesa humana. Abans d’acabar de llegir-la, vaig escriure a en Jordi i li vaig preguntar si la part de la infantesa rural de la Maria tenia quelcom d’autobiogràfic. Em va dir que no. Vaig considerar que la resposta representava un valor afegit. Aquests capítols m’han agradat especialment. Són vívids i versemblants i presenten alguns dels personatges, al meu entendre, més profunds i rodons.
 
He de reconèixer que l’autor ha estat prou hàbil per no enamorar-se del seu personatge, de manera que les actuacions de la Maria no sempre resulten justificades al cent per cent. Hom no acaba de combregar amb tot allò que fa, però no és necessari. Emmirallant-se en el real, Jordi Canals ha creat una heroïna humana i, en conseqüència, plena de contradiccions.
El final, no per previsible, ha deixat d’agradar-me. De fet, m’ha agradat molt. I m’ha reiterat allò que ja sabia del meu amic Jordi. Que és una persona curulla de sensibilitat. 
 
Jordi, et felicito. Moltes gràcies per oferir-me generosament la teva obra.
I a vosaltres, lletraferits, només us puc dir una cosa: endavant amb El pou.
Etiquetes: 

Per deixar comentaris has d'estar registrat:

Registre

Si ja estàs registrat, entra des d'aquí

Comentaris sobre "El pou"

Jordi Canals ha publicat diverses noveŀles i ha estat finalista al Premi Ramon Llull —més d’una vegada!

Jo només he llegit “El pou”, però dues vegades i us he de dir que la segona lectura m’ha agradat fins i tot més que la primera. Felicito a Jordi Canals per haver escrit una noveŀla magnífica. I m’imagino que no va estar gens fàcil escriure-la, tant pel que fa a la profunditat aconseguida amb el personatge principal com per l’estructura de la noveŀla, amb tots els canvis temporals endavavant i endarrere, però que resulten fluïds, sense brusquetats de cap mena. Tot està molt i molt bé: la història, els personatges, l’ambientació, l’estructura i l’us de la llengua. Jordi Canals ha aconseguit un personatge principal de gran profunditat, com deia més amunt, i que és viu, proper, de debò. És sens dubte una noveŀla de personatge, el centre de tota la història. A nivell subjectiu: m’han encantat totes les parts que transcorren en una masia.

Us la recomano. No tinc cap dubte que us agradarà.

La podeu trobar a ETCÈTERA LLIBRES, Llull, 203- 08005 Barcelona. tel. 93 309 34 36

 

En Jordi Canals és una escriptor d'una tècnica molt depurada, no en va ja fa molts anys que s'hi dedica, amb aquella constància i la mirada pacienciosa que fa, de qualsevol cosa, un objecte perfecte.

A El Pou aconsegueix crear un univers ple, subtil d'emocions, un univers que "tremola" sabent-se fràgil i, a la vegada, fort. La seva lectura és tremendament emocionant.

Diria que en Jordi Canals és un escriptor nat que ha sentit sempre la necessitat vital d'escriure i, actualment és també un escriptor d'ofici, en la millor accepció del terme, que ha unit a la dedicació i l'entusiasme primigenis la capacitat de reflexionar sobre aspectes inherents a l'ésser humà. En el transcurs de la seva carrera literària, la prosa de Jordi Canals s'ha anat fent més àgil i fresca, alliberada de càrregues estilístiques innecessàries. Les descripcions, cada vegada més certeres i acurades. I l'estructura que sosté la trama s'ha anat desproveint de digressions per centrar-se en el cos de la narració. Aquesta voluntat d'arribar a I'essència quant a la prosa, que és present en "El pou", ha esdevingut una constant en la seva trajectòria, acompanyada sempre de la indagació sobre l'ésser humà, la voluntat, a través dels seus personatges, de tractar d'arribar a l'ànima de les persones i, en certa manera, de descobrir-se també a si mateix. 

Una novel·la absolutament recomanable.
 

Gràcies a tothom que ha fet un comentri sobre El pou. Espero que els lectors s'animin a llegir la novel.la.

Bé ja he acabat de llegir el teu llibre i m'agradat molt.

La veritat és que a mi també em va sobtar que la protagonista fós una dona i en primera persona. Em sembla fascinant qu'un home pugui escriure des d'el punt de vista femení, que és tant complicat.

No puc ni vull fer una crítica literaria, el que sí et puc dir es el que he sentit llegint "el Pou". Suposo que per una autor també es important saber el que pensa un simple lector.

M'agraden les paraules que utilitzes i la manera d'escriure que tens. El que jo valoro molt en un llibre es, que quan el tanqui després de llegir-lo, em faci pensar-hi durant un temps i que em vagin voltant pel cap petites coses que he llegit i m'han impressionat.

El pou m'ha fet pensar en moltes coses.

Al principi la Maria em va semblar molt freda i egoista, sobretot quan es desenten de la seva filleta. Però després, intentant posar-me a la seva pell, he arrivat a la conclusió de que realment a la seva edat, quan algú es troba acorralat només pensa en fugir i trencar amb moltes coses.

El que també m'ha fet rumiar molt, i que es algo que amb els anys n'he anat sent concient, es que la relació pares/fills marca brutalment el futur dels fills. Em refereixo a la relació de la Maria amb la seva mare. Quan la protagonista deixa la seva filla enrera em va deixar totalment descol.locada i ella, en canvi, no hi pensa gaire en la petita. Suposo que és degut a la falta d'atenció que ella mateixa va viure.

El final de la teva novel.la està molt bé. A mí em va sorprendre moltíssim. Fins i tot em vaig esborronar.

Espero poder tornar a llegir un llibre teu.

Cristina

Després de tots  els vostres magnífics comentaris, no tindré més remei que beure d'aquest pou.

Maria Jesús

Jo fa molt poquet que l'he acabat i l'he llegit amb molta il.lusió i ganes. No m'ha defraudat gens. Es un llibre que atrapa i no he parat fins arribar a la darrera pàgina.

 

Un regal que no oblidaré.

Jo fa molt poquet que l'he acabat i l'he llegit amb molta il.lusió i ganes. No m'ha defraudat gens. Es un llibre que atrapa i no he parat fins arribar a la darrera pàgina.

 

Un regal que no oblidaré.

Creo que he leido todos los libros publicador por Jordi Canals:

El Pou, para mi tiene una particulatidad, que el autor piensa y desarrolla el papel de una mujer con mucho detalles, sentimental, y algo posesiva... Desde luego Jordi Canals

en el Pou abre sus sentimientos completos con el personaje; cosa normal en la mayoria de autores.

Hablo catalan, leo catalan con algo de dificultad, lo cual me hace leerlo aun tercio que normamente leo en castellano; pues algunas palabre las debo intentar pronunciarlas para poderlas localizar exactamente.

Cuando hice el primer comentario de este libro creo recordar que dije ¡coño! el perro vivio como 24 años... El autor se acordara de esta anecdota,

La obra esta bien escrita, el personaje es muy real, y el autor se desnuda de sus sentmientos totalmente reflejandose en el personaje femenino de la obra.

¡Enhorabuena!

 

 

M'ha agradat moltíssim, Es un llibre que m'ha atrapat des del primer moment, el recomano a tothom. Moltes gràcies Jordi.

Bona tarda, els he llegit tots els del Jordi, pero aquest "El Pou" em va encantar, el vaig trobar engrascador desde el principi, l'epoca, el escriure en primera persona en el paper de dona, la duresa d'aquella vida, pero a la mateixa vegada la tendresa i la sensualitat.. em va agradar moltíssim.

gràcies Jordi, espero poder llegir-ne un altre de nou.

mònica

Ja fa temps que el vaig llegir i és un dels que m'hadeixat empremta.Un personatge potent, emvoltat de dura realitat. La part que transcorre  a  la masia, és la meva preferida. 

 

La gran ciutat no és com ella havia imaginat de menuda. Que lluny queda aquell matí en què, a trenc d'alba, saltà del llit sense fer fressa, prengué la maleta i fugí de casa els pares!
Amors i desamors la deixen desvalguda, desengany rere desengany arriba a no saber ni per què viu, i s'imagina que la seva existència no té sentit. Arrossegada dins un abisme que per moments se l'empassa sense remei, nits d'alcohol i drogues comencen a sovintejar; cova la idea que així s'obrirà pas i que podrà estripar el vel dels seus problemes. Però la situació no fa més que agreujar-se. Desolada, passa per l'experiència d'un ritual xamànic i s'enfronta a les parts fosques que tots portem a dins. El Pou és la narració de diversos vincles afectius que s'estableixen entre els personatges; vincles tan poderosos que constitueixen per si mateixos el nucli central de les seves vides, però quan aquests vincles desapareixen en resulta un dolor devastador i un buit impossible d'omplir.

 

Un llibre que toca les fibres de l'ànima. En el moment d'intesitat en molts dels seus passatges són de gran bellesa i profunditat.

Jordi acaricies a poc a poc els cors. Tens una delicadesa i tendresa extremes.

Gràcies

Error!!! On vaig esciribr .. delicadesa i tendresa, vaig voler escriure: "delicadesa i ternura exquisida"

Jo havia llegit d'en Jordi Canals Un piano a la sorra i em va agradar tant que no vaig tenir cap dubte en tornar a agafar a  les meves mans un altre llibre seu , El pou.  Impressionant , un cop començada em va atraure de tal manera que me la vaig llegir en 4 dies. Moltes felicitats Jordi , esperaré impacient el teu proper llibre.

Ja t'ho vaig dir a "L'herència del bruixot", però t'ho torno a dir ara, em sembla que aquesta és millor que les altres. Resulta molt curiós que hi ha moments -quan fa tot aquell retorn a la infantesa, a Puig-Reig, i ha una manera de viure que gairebé s'ha perdut, que per moments recorda escenes del "Piano a la sorra" molt costumistes i riques en detalls i sensacions organolètiques- després repren el ritme més actual i distès. Penso que aquesta estructura que li has donat és molt bona, primer perquè permet fer tot el recorregut vital de la protagonista sense aquesta linealitat que de vegades es fa farragosa... només tornant als detalls que son necessaris per desenvolupar, posteriorment, l'obra. En aquest sentit, he de dir que per alguns moments vaig témer que t'encallessis en aquesta descripció del passat i en detalls no necessaris (manies d'editor, que tot el dia vigilem), però he de confessar que no és així, i que tot el que s'hi explica és necessari posteriorment per entendre una cosa o altra. Âgil també el món emocional de la protagonista, amb aquest ball entre l'ex, el possible, el penques (el camell proxeneta), i finalment el pencaire, que si bé al principi del llibre no sembla que hagi d'acabar emportant-se el gat a l'aigua, veus que cada cop va guanyant més possibilitats fins que estàs desitjant que la noia es deixi de monsergues i tiri cap a ell. Un personatge molt noble, si senyor. (Comentari de l'editor)

Des del primers llibres que vam publicar d'en Jordi, "Un piano a la sorra" i "Cucadellum.com" (finalistes respectivament del Premi Ramon Llull 2002 i 2003), fins aquest darrer, "El pou", i passant per "L'herència del bruixot", en Jordi ens ha anat sorprenent un cop i un altre, no tan sols per la riquesa de la seva prosa, sinó per la valentia de la seva escriptura i per la frescor que sembla adquirir a mesura que avança en la seva carrera literària.
És sens dubte un honor poder comptar amb ell com a autor i com a amic.

Manel Subirats
Editor de Setzevents Editorial

M'agrada el títol, la coberta i la ressenya... no em queda cap més possibilitat que llegir-la!

Enhorabona al seu autor, Jordi Canals i a l'Anna Maria Vilallonga per apropar-nos-la.

Molta sort i que tingui un camí ben llarg.

Coia Valls.

Et passes tota la novel.la dient marededéu en quin POU s'està posant aquesta noia... com se'n sortirà?.....  L'epileg és sorprenent. 

Té de bo el llibre que pot agradar tant a persones de més edat -hi ha molta crítica de la societat actual i una enyorança d'un temps pretèrit- però també a persones més joves, perquè en el fons relata una situació que és perfectament possible en el nostre món d'avui. (Comentari de l'editor)

En definitiva, penso que "El pou" té molt de suc i és molt actual -tot això dels grups de teràpies amb psicotròpics també està molt bé, se'n fan molts... déu n'hi do la informació que en tens!.

La meva sincera enhorabona. (Comentari de l'editor)

Un molt bon llibre que des del principi us atraparà de ple. Escrit en primera persona sorpren que l'autor sigui un home, Un llibre totalment recomanable. Si el llegiu sabreu de que parlo.

Molt bona novel·la! els sentiments, experiències i problemes d'una dona,  escrites per un home! M'ha agradat moltíssim!

Tal com diu l'autor del Pou, quan vaig veure la coberta del llibre, vaig tenir ganes de ficar-me al pou on la Maria viurà una part de la seva vida. El tema te una gran actualitat, ja que s'endinsa al fosc món de les drogues. El final em va gradar moltíssim, per sorprenent. Em va agradar moltíssim!!!

El Pou em va sorprendre força. Em transportava al món que m'explicaven els meus avis, amb personatges senzills que anaven fent, intentant resoldre els seus problemes de la millor manera que podien... També em va sobtar l'actitud de la protagonista amb la seva petita..., i el personatge d'en Paco, i els detalls de la zona geogràfica on es desenvolupa. No vull explicar de què va perquè aleshores no tindria gràcia llegir-lo. El recomano. 

Felicitats, Jordi!.

Enhorabona Jordi per haver-me delectat amb un altra "Obra Mestra" El Pou, aquest llibre tan amè que t'atrapa des del primer moment que s'obre ja que un el pretén llegir tranquil-lament per capitols i resulta que al final t'ho llegeixes d'una tirada a causa de que al seu argument fa que el seguixis amb molta il-lusió i ganes.

Moltes Felicitats!!! I quedo a l'espera de la teva propera obra. 

El Pou, m'ha agradat moltissim i no puc per menys que felicitar el seu autor i recomanar a tot aquell que vulgui gaudir llegint un bon llibre en el que el seu argument és apte per a tots el públics.

Grácies Jordi Canals, per aquesta excepcional perla.

Un relat ple de sensibilitat, exquisit i real. He disfrutat molt llegint " El pou", sorprenent fins al final.

M'ha encantat, un molt bon llibre d'un gran escriptor! Recomano que el llegiu, és un llibre que enganxa des d'un principi i estic totalment segura de que us agradarà.

Hola,

Amb tot el respecte pel Jordi i per tots els que heu fet el comentaris, he de dir que em sap molt de greu no coincidir amb les vostres opinions.

La novel·la no em va agradar gens, tenia moltes ganes de beure  aigua d'aquest pou i saciar la meva sed de bona literatura, però, per a mi, va resultar ser un miratge, el pou era sec. I com que no m'agrada parlar malament de l'obra d'un autor que participa al fòrum i que ell mateix es promociona, m'hagués estalviat la meva subjectiva, desinteressada, humil i potser equivocada opinió, però  he  vist un missatge del Jordi que m'animava amablement  a llegir-lo:"

"A veure si llegeixes "El pou" et vas sentir temptada però no ho has fet. Cordialment. Jordi Canals. Bona nit!"

I com que sí que el vaig llegir no he tingut més remei que desfer el malentès, però, contra tots els pronòstics, no em va enganxar gens. Vaig trobar-lo mal estructurat, amb diàlegs avorridíssims,  poc versemblants i amb una barreja de sexe , drogues i... que em van semblar uns ingredients comercials per atrapar els lectors i assolir l'èxit ( legítim per altra banda)  que no contribuïen a la profunditat i qualitat de la novel·la, al contrari.

Potser jo no tenia el dia, però vaig estar a punt de deixar-lo a la meitat (cosa que no acostumo a fer)

Perquè no tot sigui tan negatiu em va agradar el lèxic i algun fragment del llibre. Però sincerament no entenc l'allau de missatges elogiosos ni que sigui el preferit de tanta gent. M'hauria agradat poder manifestar una opinió més positiva , però crec que hem de fer els nostres comentaris lliurement, sense faltar el respecte de cap manera a l'escriptor i a la feina meravellosa d'escriure literatura que és l'objecte del fòrum

Més endavant llegiré alguna altra cosa de Jordi Canals, potser llavors canviaré d'opinió.

 

Maria Jesús

 

Bon migdia "maius2":

 

 

Sent professor de Filosofia i lletres a la Universitat de Buenos Aires, Jorge Luis Borges li va demanar a una alumna la seva opinió sobre l'obra de William Shakespeare. Aquesta va contestar:

-M'avorreix

Però a l'instant va puntualitzar:

-Almenys el que ha escrit fins ara

Borges, sense alterar-se, li va respondre:

- Tal vegada Shakespeare encara no va escriure per a vós. Potser dins de cinc anys ho fa

Segurament s'acorda del nom del censor d'Homer...
A mi m'encanten els llibres de Jordi Canals, tots
Amb les meves afectuoses salutacions

 

 

 

Tens raó. Sóc una ignorant que no s'avorreix amb Proust, Joyce, Kafka, Dickens, Lawrence Durell, Cortázar, Faulkner, Stendhal, Steinbeck, Flaubert, Víctor Català, Maria Barbal, Philippe Claudel, Dostoievski, Txèkhov, Grossman ( Vasili i David) ni Shakespeare , és clar . Si entres "als meus preferits" veuràs quins llibres (dels proposats al fòrum no m'avorreixen). I per cert, la majoria que comenteu favorablement El Pou,  només poseu aquest com a preferit o cap. Vol dir que només us ha agradat aquest de tots els proposats? O només heu entrat a llibresxllegir per a promocionar aquest llibre? Perquè no veig que participeu en cap més apartat. I, si no m'erro,  deixant a part les editorials, aquesta xarxa no té l'objectiu de promocionar un llibre, sinó de comentar-los tots i participar en tots els àmbits de la literaura intercanviant opinions: positives i negatives.

Potser Canals no escriu per a mi, potser d'aquí cinc anys  o 10 o 20 anys (si encara visc) hauré madurat prou per a llegir-lo, això, és clar, si és que d'aquí 5 anys encara algú en parla. Sncerament em fa l'efecte  que és una mica agosarat comparar Shakespeare amb Canals.

Per altra banda, com ja vaig dir, no m'agrada parlar malament d'autors que participen en el fòrum però la insistència de l'autor i l'allau de comentaris positius em va fer dir la meva.

Que passis molt bon dia assolellat

 

Maria Jesús

M'ha agradat molt, una de lesmillors novel.les que en Jordi ha escrit. Recomano que el llegiu, enganxa rapidament. Moltes felicitats!!!!

Molt recomanable, com la resta dels teus llibres...quan ens obsequiaras amb un altre? Llegiu-lo!!

Felicitats Sr. Canals!! He tingut el privilegi de llegir tots els llibres d'aquest gran escriptor. Puc dir-vos que considero una molt bona obra la seva.

"El Pou" reflecteix la història d'un personatge femení de poble que idealitza la ciutat. Una vegada arriba a ella es veu envolta d'una voràgine de situacions altament complicades; enamorar-se d'un xicot dèbil amb una família dominant, una filla que ha d'abandonar per a que pugui tenir una vida amb totes les comoditats que ella no li pot oferir. Així mateix es veurà envolta en situacions difícils que la portaran a caure en el pou.

Enhorabona a l'autor per reflectir a la dona en uns anys que poca cosa tenia a dir, així com sent un home s'atreveix a posar-se en la pell sensible d'una dona.

Aquest escriptor es caracteritza per la facilitat de narració, sensibilitat i realitat de la vida quotidiana.

Espero que aviat torni a tenir el plaer de tornar a llegir un dels seus llibres.

-Aurora-

Doncs jo ni he llegit ni penso llegir res de Jordi Canals perquè em teniu embafada amb tanta propaganda. No entenc aquesta campanya tan personalitzada que s'ha organitzat al voltant d'una novel·la amb una gran xarxa de seguidors que només es dediquen a promocionar aquest llibre. Crec que no és aquesta la funció d'aquesta xarxa social de lectors i esteu fent mal ús d'un espai que la majoria d'usuaris respectem i valorem molt positivament.

Ja m'imagino que després del meu missatge una nova allau d'amics del Jordi vindran a fer menys visible un missatge que no us convé, però això no farà menys cert el que diu.

 

dolors

Hola a tothom, de moment només vaig per la pàgina 82, però m'agradaria comentar que l'escriptura d'en Jordi Canals té força i tremp. La recreació de la infantesa i joventut de la protagonista és plena de detalls saborosos que l'escriptor sap transmetre al lector com si visqués al mas. El personatge del Pencaire és ben real i té molta grapa. Es nota que en Jordi Canals és d'aquella mena d'autors a qui li agrada revisar el text una i altra vegada, ja que la riquesa del llenguatge emprat implica moltes hores de feina. Quan acabi la lectura afegiré tot allò que se m'acudeixi.

Tota la novel·la està molt ben treballada, la trobo molt humana i ben real.

 

  • Els diversos salts en el temps de la narració de la Maria, la protagonista, estan ben justificats i entenc que els lectors no s’hi perdran.
  • La forma d’explicar els successos és certament molt femenina, amb detalls força específics sobre sentiments i manera de percebre les coses; tot plegat farcit de contradiccions i paradoxes, cosa que fa el text molt humà i molt proper a la realitat quotidiana.
  • Hi observo una paüra obsessiva a la soletat. La Maria és capaç de fer qualsevol cosa per evitar la solitud, ja que la perceb com un element negatiu gairebé sempre. És contrària a la dita: mejor sola que mal acompañada, i així es fica en uns merders increïbles.
  • Al llarg de la novel·la es detecta també la terrible por que té la Maria  a l’amor de debò (en aquesta cas al que sent pel Paco, el Pencaire).
  • Predilecció innata per embolicar-se en històries que sap, gairebé des del principi, que no la menaran a cap sendera bona. Potser és el reflexe d’una son consentida que pateixen la majoria d’éssers humans, els quals no semblen voler cap altra cosa que anar de flor en flor, en un samsara infernal i etern que cada vegada els deprimeix i enfonsa més i més. Sovint, a qui evita les relacions socials banals (o rotllos sexuals que no  li aporten res) se’l qualifica de covard. Aquesta és una idea que la protagonista no podria suportar.
  • La Maria busca l’ideal allà on no hi és. El seu interior sap que l’ideal és el seu amor pel Paco, però no ho vol acceptar. Les influències externes la destorben i confonen constantment, però ella també s’autoenganya. Potser, en el fons, té por de destruir l’ideal de debò (el Paco).
  • El segrest de la Virgínia és un cop d’efecte brutal, i descrit amb versemblança.
  • La relació de la Gisela i la Carola és ben bé un retrat realista d’alguns joves enganxats a la droga. Esplèndidament narrat.
  • La Sumpta i l’ayahuasca són el punt d’inflexió a la caiguda lliure de la Maria. M’ha fet gràcia trobar l’ayahuasca al teu escrit, ja que jo també li vaig donar cert protagonisme al conte “La cançó freda” (inclòs al llibre Perfum de tenebres). Ignoro si hauràs vist la pel·lícula La serpiente y el arco iris. Deixant de banda els aspectes comercials del film, hi ha un rerefons autèntic. També existeix un documental on Fernendo Jimenez del Oso i Juan José Benítez tenen una experiència directa amb la cèlebre liana.
  • Trobo genials les descripcions psicològiques que fas dels personatges, així com la manera d’interrelacionar-los. Són molt reals. Els puc tocar.

No sé si ho has pensat mai, però seria altament interessant que escriguessis una altra novel·la, o narració més curta, on expliquessis la vida d’en Paco, sobretot centrada en l’època en què és absent la Maria. Saber què pensava ell, com reaccionava en adonar-se que ella l’evitava, què diantre feia el Pencaire durant aquella espera que se li deuria fer eterna. Va tenir ell alguna amant? Va tenir molts dubtes, o veia clar des del principi que la Maria tornaria als seus braços? Es plantejà alguna vegada que el seu amor per la Maria era  un amor impossible, o que mai no es veuria correspost?O senzillament no li donava voltes a la qüestió? Feia res més que treballar i tenir cura dels pares de la noia? Què va fer durant aquell temps?